Conec de l’Isidre Enrich aquestes imatges gairebé obsessives, aparentment semblants, però amb un tremolor intern que les fa sempre diferents. Pintures sensibles que saben jugar amb el suport, amb el fons, amb la matèria del seu traç. Conec aquestes imatges i m’agraden. M’agraden molt. Hi veig una espontaneïtat del gest i una dèria plàstica potent. Plantes en un test. Tiges poderoses que dialoguen, que floreixen en un món que no és real del tot. Però que treballa per arribar a ser-ho en el nostre cervell.
L’obsessió del pintor vol posseir-nos i ho aconsegueix. Acabem concedint-li tot. I descobrim en els seus gestos una tendresa que prové de la icona, del món evocat, però també i alhora de la matèria amb què aquesta icona se sosté.
Un inici de dibuix, un rerefons, un traç, es converteixen en pintura. Una pintura plena de subtilesa que sap posar-se sobre la nostra ment per emocionar-nos amb profunditat.
La joventut gairebé insultant d’Isidre Enrich ens pot desconcertar, però la saba que fa tibants les seves tiges és alguna cosa més que joventut. És la força del descobriment del món. Del món real i del món de la forma. Isidre Enrich ens convida a aquesta festa poderosa del seu descobriment. I els que tenim una certa edat ens sentim renovats i encoratjats per la seva visió, la seva insistència, la seva imaginació, la seva força… la seva gràcia.
Narcís Comadira
